divendres, 17 de setembre de 2010

síl·laba

Definició de síl·laba: és el grup fonètic més elemental. Antigament (Grècia) hom considerava que hi havia síl·laba allà on aparegués una vocal o un diftong (centre sil·làbic). Actualment hom pot comprovar l'existència de síl·labes sense aquest tipus de nucli (--> sonant, p. ex. en anglés i txec). Per a definir la síl·laba cal conéixer el lloc exacte on té els seus límits (sil·làbics).

Saussure / Grammont

· límit sil·làbic: 1. / (explosió, so creixent) 2. \ (implosió, so decreixent).
· representació de la síl·laba: 

(Dos gràfics per fer)

Grammont: obertures creixents - obertures decreixents.

Divisió de les síl·labes segons la gramàtica tradicional:

a)
  • directes: ca-sa, po-ma. Consonant + vocal.
  • inverses: in-hòs-pit, ad-vers. Vocal + consonant.
  • mixtes: in-hòs-pit, ad-vers. Consonant + vocal + consonant(s).
b)

  • síl·laba lliure: acaba en vocal.
  • síl·laba travada: acaba en consonat.

    Anomenem sil·labació la divisió d'un mot en síl·labes segons els límits sil·làbics.

    F. LÁZARO CARRETER: Diccionario de términos filológicos, Madrid: Gredos, 1977.
    G. MOUNIN: Diccionario de lingüística, Barcelona: Labor, 1979.

    Definició de sil·labema o sonant: so no vocàlic que en algunes llengües pot ser el centre sil·làbic; consonants que poden tenir funció sil·làbica (l, r, m, n...). Hom anomena també sonants les semiconsonants [j, w].

    Exemples de l'anglés: people 'gent' ['pi:pļ], mutton 'corder' ['mʌtņ].

    Exemples del txec: stŗč pŗst skŗz kŗk "passa el dit a través del coll!".

    Representació del sil·labema: stŗč / stṛc.

    D'Apunts personals sobre mètrica (1985).

    divendres, 3 de setembre de 2010

    Bibliografia sobre mètrica

    Heus ací la gran oblidada i desconeguda dels poetes actuals, tan acostumats al vers blanc i al mal anomenat vers lliure. Farem tot el possible per recuperar aquesta eina essencial del quefer poètic.

    Fa anys i panys vaig recollir la bibliografia sobre mètrica que tenia a l'abast o que coneixia llavors. Ara recupere l'arxiu per si pot servir d'ajuda o de suport al treball poètic.

    Alarcón 1987 = Alarcón Montoro, Vicente, Aspectes mètrics del «Quadern de sonets» de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Universitat de València, Facultat de Filologia, Departament de Filologia Catalana, gener de 1987.

    Baehr 1970 = Baehr, Rudolf, Manual de versificación española, Madrid, Gredos, 1970.

    Bech/Borrell 1988 = Bech, S.; Borrell, J., Com es comenta un text literari, Barcanova, («Educació»), Barcelona, 1988, pp. 109-150.

    Boyer 1986 = Boyer, Denise, «Les normes mètriques en Espriu», ELLC, XII, Miscel·lània A. M. Badia i Margarit, IV (1986), pp. 221-230.

    Busquets 1986 = Busquets, Loreto, «Ritme i melodia a Sol i de dol», ELLC, XII, Miscel·lània A. M. Badia i Margarit, IV (1986), pp. 191-120.

    Cabré 1986 = Cabré, Lluís, «Los enuigs de Jordi de Sant Jordi i l'adaptació del lai líric a la poesia catalana medieval», Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, I (1986), pp. 183-206.

    Cardona 1977 = Cardona, Osvald, Els grups de vocals en contacte. Un tema de llengua i poètica, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1977.

    Carvalho 1981 = Carvalho, Amorim de, Problemas da versificação, (OC), Lisboa, CLB, 1981.

    Crusius 1981 = Crusius, Federico, Iniciación en la métrica latina, Barcelona, Bosch, 1981.

    DLC 1979 = Diccionari de la Literatura Catalana, sota la direcció de J. Molas (1965-71) i J. Massot i Muntaner (1977-79), Edicions 62, («Cultura Catalana Contemporània», 9), Barcelona, 1979.

    Domínguez 1985 = Domínguez Caparrós, J., Diccionario de métrica española, Madrid, Paraninfo, 1985.

    ELLC = Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

    Ferrater 1971 = Ferrater, Gabriel, «Sobre mètrica», en Sobre el llenguatge, Barcelona, Quaderns Crema, 1981, pp. 77-86.

    Ferrer 1956 = Diccionari de la rima per Francesc Ferrer Pastor amb la col·laboració de Josep Giner, València, Editorial Frederic Doménech, S. A., 1956. Nova edició en dos volums: València, Impremta Fermar, 1980.

    García 1975 = García Calvo, Agustín, Del ritmo del lenguaje, Barcelona, La Gaya Ciencia, 1975.

    Milà 1890 = Milà i Fontanals, Manuel, «Les noves rimades, la codolada», OC, III, Barcelona, Librería de Alvaro Verdaguer, 1890, pp. 361-440.

    Morabito 1982 = Morabito, Maria Teresa, «Les estructures estròfiques i rítmiques de les cobles de Pere March», ELLC, IV, Miscel·lània Pere Bohigas, II (1982), pp. 97-104.

    Murari 1909 = Murari, Rocco, Ritmica e metrica razionale italiana, Milano, Hoepli, 1909. Reimpressió anastàtica: Milano, Cisalpino-Goliardica, 1986.

    Navarro 1986 = Navarro Tomàs, T., Métrica española. Reseña histórica y descriptiva, Barcelona, Labor, 1986.

    Oliva 1974 = Oliva, Salvador, «Bases per a un estudi de la mètrica», Els Marges, 1 (1974), pp. 100-103.

    Oliva 1977 = Oliva, Salvador, «Dos aspectes del ritme en el català modern», Els Marges, 9 (1977), pp. 89-96.

    Oliva 1980 = Oliva, Salvador, Mètrica catalana, Barcelona, Quaderns Crema, 1980.

    Oliva 1986 = Oliva, Salvador, Introducció a la mètrica, Barcelona, Quaderns Crema, «Assaig», 5, 1986

    Pacheco 1979 = P[acheco], A[rseni], s. v. «noves rimades», DLC, 510-511.

    Pacheco 1983 = Pacheco, Arseni, «Pròleg» a Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, Barcelona, Edicions 62 i «la Caixa», «MOLC», 96, pp. 7-11.

    Parramon 1992 = Parramon i Blasco, Jordi, Repertori mètric de la poesia catalana medieval, Barcelona, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992.

    Quilis 1985 = Quilis, Antonio, Métrica española, Barcelona, Ariel, 19852.

    Ramírez 1982 = Ramírez i Molas, Pere, «La versificació de Verdaguer i la poètica castellana», ELLC, IV, Miscel·lània Pere Bohigas, II (1982), pp. 253-278.

    Riquer 1980 = Riquer, Martí de, HLC, II, p. 12.

    Romeu 1979 = R[omeu] F[igueras], J[osep], s. v. «codolada», DLC, Barcelona, Edicions 62, 1979, pp. 164-165.

    Rossich 1983 = Rossich, Albert, «La codolada, una forma métrica catalana», EUC, XXIV: Estudis de llengua i literatura catalanes oferts a Ramon Aramon i Serra, III (1983), Barcelona, Curial, pp. 473-488.

    Serra/Llatas 1932 = Serrà i Baldó, A.; Llatas, Rossend, Resum de poètica catalana. Mètrica i versificació, Barcelona, Bàrcino, «Popular», 75, 1932. Reimpressió, 1981.

    Tavani 1981 = Tavani, Giuseppe, «Sobre la versificació de Gilabert de Próixita», Homenatge a Josep M. de Casacuberta, II (1981), pp. 125-144.

    Tavani 1982 = Tavani, Giuseppe, «Sobre la versificació de Gilabert de Próixita», Miscel·lània Pere Bohigas, II (1982), pp. 105-122.

    Et voilà! Alguna cosa en farem!

    acròstic

    acròstic

    Mèt. «Composició poètica (o també escrit en prosa) en què les lletres inicials o d'altres d'expressament destacades, llegides de dalt a baix o a la inversa, donen noms o frases intel·ligibles. Els acròstics verticals solen tenir tants versos com lletres són necessàries per a la llegenda apropiada. Com que generalment contenen una intenció encoberta, per la lloança, la galanteria o la maldiença, defugen una estricta valoració literària. Mai no han tingut gaire difusió en català; amb tot, n'hi ha uns rars exemples procedents dels trobadors i dels poetes del segle XVII i a la premsa satírica del segle passat. I àdhuc algun de molt recent, com aquest de M. Vayreda:
    Obligades a viure en companyia,
    Lligades a la terra i als camins,
    Immerses en la pau de cada dia,
    Verdes o blaves i amb el sol a dins.
    Esclats de fruit -- les branques ben curulles!
    Reclam de tords i grives en dejú,
    Espai del vent que dansa entre les fulles,
    Sopluig de somnis amb el cor ben nu.»
    (O. C[ardona], DLC, p. 18).

    Perquè intensament calia aspirar saborosos salnitres obscurs,
    pintàvem iris clars, astres salvatges, sols obsessius.

    Salvador Jàfer, Érem de seda, Homenatge a Picasso, 1983.

    http://salvadorjafer.net/denlloc/Poesia/08PI3.html

    accent

    accent

    Met. «És la major intensitat, per elevació de veu o augment de la durada, amb què es pronuncia una síl·laba d'un mot o d'un grup de mots i que la fa ressaltar sobre les síl·labes immediates. Perduda la noció de la durada de les síl·labes en què es basava la versificació clàssica, els versos catalans tenen en compte el nombre de síl·labes i la distribució dels accents a la fi dels versos i a llur interior. La col·locació ordenada dels mots i dels accents dóna el ritme o l'accent agradable a la composició. En cada vers es considera principalment l'accent final, o sigui el que s'escau a la darrera síl·laba tònica dels mots que la componen. En català (com en francès) hom compta els versos fins a la darrera síl·laba accentuada i es prescindeix de les que puguin seguir-la si el mot fos pla o esdrúixol. Cal tenir en compte, també, els accents interiors en els versos. Els que mesuren vuit síl·labes o més poden tenir l'accent intern seguit d'una pausa (cesura) que el secciona en dues parts, cadascuna de les quals rep el nom d'hemistiqui . Encara cal tenir en compte tots els altres accents dels diversos mots que formen el vers, que, en posició secundària i tot servant la prosòdia normal de la llengua, de vegades lleugerament esforçada, remarquen el ritme accentual o l'accent de la composició.» (O. C[ardona], DLC, p. 18). Vegeu Mounin, DL, pp. 2-3, Oliva 1980, pp. 47-70, Oliva 1986, pp. 35-40, Domínguez 1985, 9 i ss.