Met. «És la major intensitat, per elevació de veu o augment de la durada, amb què es pronuncia una síl·laba d'un mot o d'un grup de mots i que la fa ressaltar sobre les síl·labes immediates. Perduda la noció de la durada de les síl·labes en què es basava la versificació clàssica, els versos catalans tenen en compte el nombre de síl·labes i la distribució dels accents a la fi dels versos i a llur interior. La col·locació ordenada dels mots i dels accents dóna el ritme o l'accent agradable a la composició. En cada vers es considera principalment l'accent final, o sigui el que s'escau a la darrera síl·laba tònica dels mots que la componen. En català (com en francès) hom compta els versos fins a la darrera síl·laba accentuada i es prescindeix de les que puguin seguir-la si el mot fos pla o esdrúixol. Cal tenir en compte, també, els accents interiors en els versos. Els que mesuren vuit síl·labes o més poden tenir l'accent intern seguit d'una pausa (cesura) que el secciona en dues parts, cadascuna de les quals rep el nom d'hemistiqui . Encara cal tenir en compte tots els altres accents dels diversos mots que formen el vers, que, en posició secundària i tot servant la prosòdia normal de la llengua, de vegades lleugerament esforçada, remarquen el ritme accentual o l'accent de la composició.» (O. C[ardona], DLC, p. 18). Vegeu Mounin, DL, pp. 2-3, Oliva 1980, pp. 47-70, Oliva 1986, pp. 35-40, Domínguez 1985, 9 i ss.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada